El reconeixement com a ICREA em permetrà continuar amb la meva recerca i inclús emprendre nous projectes a Catalunya

La Dra. Koyanagi treballa en la interpretació de dades, això li permet investigar i contribuir en moltes àrees del coneixement mèdic i social.

Com ha estat la teva trajectòria fins a arribar a ser reconeguda amb l'ICREA?

La meva carrera com a investigadora va començar el 2003 quan cursava el Màster en Medicina Tropical a Anglaterra. Fou llavors quan vaig iniciar el meu primer contacte amb la recerca en epidemiologia. Més tard, em vaig traslladar als Estats Units per fer el meu doctorat a la Universitat Johns Hopkins. De tornada al Japó vaig estar treballant com a professora a la Universitat de Tokio, fins que el 2014 vaig venir a Espanya gràcies a una beca Miguel Servet.

En aquests últims 4 anys he estat investigant aquí, a Catalunya, on he publicat molts articles relacionats amb l'epidemiologia i els factors de risc en diferents malalties. Així fou com em vaig plantejar la possibilitat de presentar la meva candidatura a l'ICREA, ja que complia amb els requisits.

Vaig veure l'oportunitat, vaig apostar i ho aconseguí.

Ens pots explicar alguns dels requisitis que et demanaren?

Entre ells, em va demanar que entregués un document on expliqués la meva recerca en el passat i les meves ambicions pel futur. També vaig haver de presentar 4 cartes de recomanació i el meu currículum.

Aparentment em va semblar senzill, però em consta que el procés d'avaluació dels candidats és molt exhaustiu i rigorós.

En què consisteix ser reconeguda com a ICREA?

És un reconeixement indefinit, em permet investigar fins als 70 anys, sempre que sigui en un centre ubicat a Catalunya. Tot i això puc realitzar estades d'un màxim de 5 anys a l'estranger. Potser els aprofiti per tornar als meus orígens: dedicar-me a la clínica al Japó. Però de moment, vaig començar el 5 de març, i encara no he decidit que faré, possiblement pugui començar alguna cosa nova, bé que sempre en la línia de la meva recerca i de tot el publicat durant els últims anys.

Has pogut conèixer altres investigadors ICREA?

Encara no, però em consta que els pròxims mesos es realitzaran trobades, reunions i allí si podré conèixer altres membres. En aquestes reunions tindré l'oportunitat de conèixer a altres investigadors i establir sinergies si tenim interessos en comú.

Què et va portar a voler venir a Espanya i per què no vas escollir un altre país europeu?

Vaig estar al Japó durant 5 anys abans de venir a Espanya, en aquells moments buscava una societat més oberta, amb un ambient més distes. Vaig venir per a dos anys i ja en porto 5. A més l'idioma no era un problema per a mi, ja que domino l'espanyol perquè el meu marit és peruà. Tot i així, la meva vida és dura en el sentit que no descanso, el món de la recerca és molt competitiu en general. Però aquí treballar en recerca és millor que fer-ho el Japó o als Estats Units, ja que existeix menys pressió i sento que puc dedicar-me a això a un ritme intens però sense rebre tanta pressió externa. Principalment, la pressió és la que exerceixo sobre mi mateixa, ja que m'agrada mantenir un ritme de treball molt elevat. He publicat molt, crec que sóc una de les dones investigadores que més publica actualment, i això requereix un treball previ i molt d'esforç continuat.

Hi ha alguna cosa que et quedi per fer?

M'agradaria aprendre més sobre el camp de l'estadística i la bioestadística, ja que és una ciència molt complexa. Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat de conèixer el professor Lawrence Moulton de la Universitat Johns Hopkins (Estats Units), un dels millors bioestadístics que he trobat fins al dia d'avui, i m'hagués agradat treballar i aprendre més d'ell.

Una altra cosa que m'agradaria més poder tenir un accés més fàcil a dades de diferents països que m'ajudessin a aprofundir més en la meva recerca. Per exemple, el 2016 vaig estar treballant a Dinamarca amb una base de dades del país, però en tornar a Espanya vaig perdre l'accés a la informació, només estava disponible si treballaves des del país. Així que el meu projecte va acabar allí.

Què és el que recordes amb més emoció de la teva carrera?

Fou quan vaig aconseguir ser primera autora d'un article publicat a Lancet el 2013. Per mi va ser una gran alegria i una de les raons per les quals vaig decidir sortir del Japó, deixar la clínica i tornar a la recerca. En aquells moments estava treballant com a psiquiatre al Japó i vaig pensar que sempre podria continuar fent allò, però en aquell moment vaig trobar més interessant entre "què hi ha més en el món" i tornar a la recerca.