"El mapeig de les àrees cerebrals lesionades després d'un infart cerebral neonatal ajudaran a establir precoçment el pronòstic dels nens i implantar accions per a disminuir l'impacte de les possibles seqüeles clíniques".
El Dr. Afredo Garcia-Alix, neonatòleg de l'Hospital Sant Joan de Déu (HSJD), lidera un equip de pediatres que dediquen part del seu temps lliure a investigar les causes i els tractaments dels infarts isquèmics arterials neonatals. El seu equip està format per la Dra. Thais Agut del HSJD i la Dra. Gemma Arca de l'Hospital Clínic, també rep el suport i col·laboració del Dr. Christian Stephan-Otto del Parc Sanitari.
Quan un trombe èmbol es desprèn i arriba a la circulació cerebral pot taponar un vas cerebral, provocant que part o tota la regió del cervell irrigada per aquest vas mori; si aquest esdeveniment ocorre en un nounat, ens trobem davant d'un infart arterial neonatal. Aquest tipus d'infart és disset cops més freqüent en els nounats que en qualsevol altre moment de l'edat pediàtrica, i presenta una incidència d'1 entre 4.000 nens nascuts; una incidència semblant a l'infart en els adults.
Avui dia, l'infart cerebral arterial neonatal durant les primeres 24 – 48 hores de vida origina que alguns nens pateixin greus seqüeles motores i mentals permanents, així com epilèpsia.
Quins són els factors que expliquen l'aparició d'infarts arterials neonatals en bebès sans?
L'explicació es troba en el sumatori de diferents situacions presents en els nounats. Per un costat la sobreexpresió natural dels factors de coagulació durant el part, que eviten que la mare i el nen morin dessagnats quan es desprèn la placenta. Per un altre costat, l'anatomia del cor del nounat, caracteritzat pels canals oberts que permeten la comunicació entre els dos costats del cor, això provoca que els trombes puguin dirigir-se directament del cor al cervell. I finalment poden jugar un paper altres factors associats al part, com el trencament perllongat de membranes, la febre, la hipòxia o alteracions genètiques hereditàries que augmenten la facilitat per a formar trombes en la placenta o en el nen.
La vostra recerca se centra en aquest tipus d'infarts, actualment quin repte teniu al davant?
En aquest moment hem recuperat una recerca anterior que en el seu moment no es va donar bons resultats, però que ara hem donat un enfocament diferent. Hem examinat el volum i la distribució dels infarts cerebrals en nounats. Per a fer-ho hem dibuixat els infarts amb tècniques tridimensionals volumètriques i ho hem extrapolat a un "cervell neonatal estàndard", gràcies a això, hem pogut obtenir un mapa de distribució dels infarts neonatals i hem observat una distribució diferent de la dels adults.
Una altra de les nostres línies de recerca se centra a establir un "voxel-based lesion-symptom mapping", és a dir utilitzar aquesta estratègia per establir una relació entre la localització i l'extensió de l'infart amb les seqüeles. Per a completar el treball estem examinant l'impacte de la degeneració en zones cerebrals allunyades de l'infart, un aspecte poc estudiat encara.
La creació d'aquest mapa de distribució quins avantatges pot tenir per a l'estudi de l'infart?
Aquest mapeig ens ajudarà a millorar el pronòstic dels nens, ja que coneixent el lloc afectat podem millorar l'impacte de les possibles seqüeles clíniques. Gràcies a aquest mapa hem pogut relacionar els trastorns del llenguatge que patien els afectats per un infart, amb les regions que patien una major lesió hipòxica. Però per a poder obtenir resultats significatius hem d'estudiar molts casos i per aquest motiu, ara, ens trobem immersos en un estudi prospectiu multicèntric on participen hospitals de Madrid, Cadis, Burgos i Barcelona, i que nosaltres liderem.
Cap on pot dirigir-se la recerca en els infarts arterials neonatals?
Des del meu punt de vista en el futur cal emfatitzar els esforços investigadors en: 1) delinear millor els factors causals i origen dels trombes, 2) millorar el diagnòstic precoç, per a poder aplicar un tractament que limiti les àrees cerebrals lesionades per la falta de rec sanguini. Això implica utilitzar noves tècniques i seqüències de ressonància magnètica que a més d'establir el diagnòstic encertat i de formar molt precoç, permetin predir les possibles seqüeles amb major precisió. I finalment, però no últim, 3) iniciar assaigs clínics amb estratègies neuroprotectors per disminuir el dany en la fase aguda o bé facilitar la reparació del teixit cerebral.
